El naixement del fet religiós

Les primeres actituds religioses

De l’època paleolítica s’han trobat alguns indicis que demostren una incipient actitud religiosa en l’home primitiu. És un intent de superar les situacions que més l’impressionen i amb les quals ha d’enfrontar-se: el naixement i la propagació de l’espècie; la subsistència i la mort. També les malalties i la pubertat són dos esdeveniments de la vida humana que van tenir incidència en la seva activitat i idees religioses.

L’home primitiu recorre a tècniques rituals per a abordar les situacions que el meravellen. D’aquesta manera es consolida l’actitud religiosa. Sorgeixen amulets de fecunditat, danses rituals executades en coves gairebé inaccessibles, adornades amb pintures d’animals ferits, com un intent de controlar i dominar la caça.

La idea de Déu

Resulta impossible de saber amb exactitud quina imatge de l’Ésser Suprem tenia l’home primitiu. Sembla ser que es relacionava amb la fecunditat de les persones, animals i plantes; també amb l’activitat de la caça i amb el culte als morts. Era concebut com un ésser, d’alguna manera responsable del món que l’home veia. Hi apareix a més la idea de la deessa mare, engendradora de vida.

No és possible explicar ben bé com entenien Déu els pobles prehistòrics, ja que no hi ha textos, ni documents que permetin concretar-ho. Ara bé, el que sí que es pot afirmar és que la concepció que tenien de Déu estava en relació directa amb les circumstàncies i les condicions de la seva existència, tal i com passa avui dia.

Aquests primers pobles, segons el seu context social, eren caçadors, nòmades i sedentaris.

La idea de Déu en els pobles nòmades

Els pobles nòmades pastors han de buscar el seu futur constantment ja que viuen en un lloc diferent cada dia. Aquella divinitat que els dóna la vida no és tan benèvola com la del poble sedentari. La divinitat dels sedentaris és immanent, la dels nòmades transcendent.
Aquests últims entendran la divinitat a través dels arquetips del Pare. Un Pare celestial que els guia en el camí i concedeix la pluja que fa créixer l’herba que alimenta els ramats.
El nòmada viu de la novetat “salvífica” i això crea en ells una actitud de tensió, de mirar a l’horitzó. El poble nòmada entendrà el cicle com una línia oberta, no un cercle com els pobles sedentaris. Aquests pobles incineraven els seus morts, perquè per a ells no tenia cap sentit enterrar-los en un lloc fix.
Signes nòmades: Seran tots aquells que evoquin la figura del pare, del mascle, del guia: toro, monòlit, tòtem, astres com a orientadors del camí, etc.

La idea de Déu en els pobles sedentaris

Els pobles sedentaris són agricultors i viuen en un habitat protegit d’invasions que ofereixi elements per sobreviure. Si no es mouen és perquè estan bé. Per exemple, a la Vall de l’Indo van florir grans civilitzacions com les de Mohenho Daro i Harappa.
En aquests llocs la divinitat és entesa dins l’arquetip femení. És com una mare. No cal guanyar-se-la. Era una divinitat amb trets femenins que feia créixer la vida en el seu si. Aquests pobles enterraven els seus morts en un intent de retornar-los al si de la mare.
Els sedentaris viuen molt a prop dels cicles de la natura. Aleshores la concepció que tenen del temps és cíclica. Són conservadors. A la pregunta de què serà sobre el futur, tenen com a resposta de referència el passat, ja que sempre parlen de cicles. El futur no donarà cap sorpresa.
Signes Sedentaris: Tot el que és relatiu a la dona: una cova, el corn de l’abundància, una cloïssa, arbres, la terra…

La idea de Déu en els pobles caçadors

Per les tribus que subsistien gràcies a la caça, l’ésser suprem era el Senyor dels Animals, de qui depenia l’èxit de les caceres.
Les pintures rupestres representarien aquesta necessitat de garantir la supervivència del grup amb l’ajuda d’aquest ésser superior que faria propícia la cacera. Ara bé, la relació entre pintura i religió es pot posar en dubte: eren obres d’art o bé rituals?

A poc a poc, però, podrem descobrir dues formes clarament diferenciades de religiositat: la dels pobles nòmades i la dels pobles sedentaris. Aquests dos estils constitueixen la soca del gran arbre de les religions. A partir d’aquests sorgeixen signes i mites dels quals es nodriran totes les religions. A l’home primitiu no se li acut pensar que ell és Déu. L’home primitiu viu en dependència d’aquell que creu la font de la vida.

Activitats

La idea de Déu en els pobles nòmades i caçadors

La idea de Déu en els pobles sedentaris

Enllaços per saber-ne més

La idea religiosa dels pobles prehistòrics i les seves representacions

La idea de Déu en els pobles prehistòrics

La religió a la prehistòria

fletxa_dreta“A la recerca del foc”
fletxa_dretaEvolució humana i fet religiós
fletxa_dretaLes venus prehistòriques
El naixement del fet religiós

Deixa un comentari