5. La guerra i la pau

La guerra i els conflictes són presents al nostre món

L’observatori (Observatori de Conflictes i Construcció de la Pau) intenta ser una eina que contribueixi a la comprensió i comparació de les formes de violència contemporànies, així com a donar visibilitat a les nombroses converses i iniciatives de pau –incloses aquelles impulsades per dones– que tenen lloc en molts països del món.

“Born to kill?”

Segurament no es pot donar d’una manera taxativa una resposta afirmativa a aquesta pregunta. Sí que és cert que, instintivament, les persones podem ser agressives, però d’aquí a la violència hi ha un pas que no es dóna de manera natural. Llegiu el text següent i discutiu-lo entre tots.

“Agressiu, hi neixes, violent, te’n fas.”

L’ésser humà és agressiu per naturalesa, però pacífic o violent per cultura, (…) la nostra biologia està encotillada per la cultura que hem anat creant en el transcurs de la història. La cultura pot inhibir la nostra agressivitat. Però la cultura també pot hipertrofiar la nostra agressivitat que, de ser un instint al servei de la nostra supervivència, pot passar a ser una conducta intencionalment perjudicial per a l’altre ésser humà per raons molt diferents de l’eficàcia biològica mateixa. Quan succeeix una cosa així, no parlem estrictament d”‘agressivitat”, sinó de “violència”.

Així, doncs, dir que som agressius per naturalesa no comporta acceptar que també per naturalesa siguem violents. No hi ha violència si no hi ha cultura. La violència no és un producte de l’evolució biològica, de la bioevolució com es diu sovint. És un resultat de l’evolució cultural, de l’anomenada en sentit ampli “tecnoevolució”, perquè la tècnica ha fet un paper decisiu en la configuració de la cultura.

(…) La violència és, doncs, el resultat de la influència de la cultura sobre l’agressivitat natural. Si fos només producte de la naturalesa, com l’agressivitat, la naturalesa mateixa hauria seleccionat factors naturals que la mantinguessin en els límits del tolerable sense posar en risc el grup. No és aquest el cas. Per tant, només factors culturals poden prevenir la violència.

José Sanmartín: La violencia y sus claves, Ariel, Barcelona, 2000, pp. 19-20 i 149

Activitat 1, “Violència i agressivitat”:

Després de llegir el text anterior escriu un comentari explicant quina diferència hi ha entre “violència” i “agressivitat”.

Si l’autor José Sanmartín té raó, ningú no ha nascut per matar: El combatent no hi neix, se’n fa. Però, com es porta a terme aquesta transformació? Segurament succeeix quan es donen, en major o menor grau, aquestes condicions:

esquema guerra

1. L’acceptació cultural de la guerra. Amb aquesta expressió es vol dir que, a moltes societats, la guerra es considera una activitat relativament normal. Per exemple, es creu que, moltes vegades, “la guerra és l’últim recurs”, o que és “l’última carta que es pot jugar per tal de resoldre aquest assumpte”, o potser que “hi ha coses que només es poden resoldre amb les armes”. I, a més, que “un bon combatent és un heroi”.

2. La inducció a l’odi, la fabricació de l’enemic. De vegades, en una societat, hi ha individus o col·lectius de persones -estrangers o conciutadans, propers o llunyans- que “cauen malament”, amb motiu o sense -això depèn-. Aquest “caure malament”, en moments determinats, com per exemple quan les coses van malament o extremament malament, puja de grau i de to: de la burla i la broma es pot passar al menyspreu, a la inculpació de tots o d’alguns en els mals que tenen lloc i a preconitzar-se la necessitat de “donar-li/donar-los una lliçó”, de vèncer-los, expulsar-los o eliminar-los… No cal dir que tot això són processos complicats, de vegades molt llargs. Sovint, ni ens n’adonem.

3. La instrucció específica per combatre. Educar algú perquè empunyi les armes i ho faci amb eficàcia és una operació llarga. Si el que es vol és disposar d’un combatent d’elit, encara és més difícil. Perquè ho comproveu, res millor que apropar-nos a la formació d’un marine nord-americà. En la pel·lícula i el còmic següents se’ns mostra com i per a què l’han educat.

“La chaqueta metálica”, o com preparar la guerra

La pel·lícula “La chaqueta metálica” (nom de la funda metàl·lica de la bala) es centra en l’experiència de la guerra des d’una perspectiva individual. Però el fragment que ens interessa és el que il·lustra el tercer aspecte de l’esquema que acabem de comentar: l’entrenament dels marines a càrrec del sergent Hartman que els prepararà per deixar de ser ells mateixos i convertir-los en assassins, fent-los renéixer i rebatejant-los com a “Cowboy”, “Recluta patoso”, “Copo de nieve”…

Activitat 2, “La instrucció dels soldats”:

La pel·lícula té dues parts. Després de veure’n la primera (els primers 44 minuts), escriu un petit comentari del tros que has vist. Quina és la finalitat del camp d’instrucció?

Quins són els valors de la guerra? En qualsevol quarter militar, en qualsevol guerra, en qualsevol policia o en qualsevol Estat sotmès a un règim castrense, cal educar els seus individus sota uns valors determinats. Quins deuen ser aquests valors? Quins són els valors d’una cultura bèl·lica? Les dues pàgines d’aquest còmic basat en l’obra de Gustav Hasford poden complementar el que mostrava la pel·lícula.

Activitat 3, “Els valors de la guerra”:

Quins són els valors de la cultura militar? Quins valors es volen inculcar en les persones que cal convertir en soldats? (Només cal enumerar-ne uns quants)

La doctrina de l’Església i la guerra

En els primers segles de l’Església no existeix una reflexió sistemàtica sobre la guerra. Des de Sant Agustí, però, es comença a distingir entre guerres justes i injustes. Perquè una guerra sigui justa s’han de donar les condicions següents:

1. Impossibilitat d’una solució pacífica. La qual cosa suposa que la guerra mai no es pot considerar una solució normal, sinó l’últim recurs.

2. Causa justa, és a dir, que es doni la violació objectiva d’un dret.

3. Decisió presa per l’autoritat legítima, a la qual li correspon vetllar pel bé comú.

4. Intenció recta. No s’ha de buscar la venjança ni actuar amb crueltat. En la manera de portar la guerra es demana un esperit d’humanitat.

Aquesta teoria sobre la “guerra justa” va fer possible un plantejament moral de la guerra, fet del tot desconegut pel món antic aliè al cristianisme. Es dóna, per primer cop, un enfocament moral amb la voluntat d’abandonar el marc irracional de la guerra, insistint en la necessitat d’una causa justa i en la urgència d’una actitud interior moral, exigint una intenció recta.

Avui dia, aquesta teoria té força detractors principalment pel fet que, segons aquesta teoria, qui ha estat atacat es converteix en jutge i part, trobant-se a faltar sistemes d’arbitratge més justos i independents. A més, extrapola a nivell de col.lectius allò que en principi és lícit per als individus: el dret a la legítima defensa. Així, creure que un Estat o un país té el dret a la legítima defensa ha estat el principi que ha servit per justificar totes les guerres. Revelant una concepció molt ingènua perquè és molt poc sensible a la filtració d’interessos no legítims sota el concepte d’una causa justa.

Més endavant, i ja en el segle XX, el concili Vaticà II (1965) condemna les accions indiscriminades contra ciutats senceres o regions extenses. Al mateix temps reconeix el dret dels Estats a la legítima defensa, mentre no existeixi una autoritat supranacional o internacional competent i eficaç, i un cop esgotats els mitjans pacífics. Finalment, el concili expressa l’ideal de caminar vers la prohibició absoluta de la guerra.

Com es veu, és una via realista que no s’adequa a la utopia cristiana de construir una societat nova basada en els valors evangèlics de l’amor i de la pau. Cal dir, però, que tal com són les guerres dels últims decennis, les úniques guerres que es podrien considerar justes són aquelles defensives. Les guerres ofensives i les guerres preventives són moralment inacceptables i il·lícites. Les guerres mai no poden ser un ideal ni una manera normal o neutra de solucionar els conflictes entre pobles. No poden ser mai un medi polític que es pugui utilitzar per resoldre problemes i enfrontaments, perquè les guerres va en contra de la lògica de l’amor i de la reconciliació estimulades per Crist, i més aviat confien la justícia al dictat de la força i a la loteria de les armes, fugint de la raó.

Activitat 4, “La guerra justa”:

Fes una valoració de les condicions que, des del punt de vista de la doctrina eclesial, fan que una guerra sigui justa.

“Guerra”, de Bob Marley, versionada pel grup català “Sopa de cabra”.

Si vols la pau, prepara la pau

Isaïes 2,2-5

2 En els darrers temps, la muntanya del temple del Senyor s’alçarà ferma sobre els cims de les muntanyes, dominarà per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran,

3 s’hi encaminaran tots els pobles i diran: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob. Ell ens ensenyarà els seus camins, i nosaltres seguirem les seves rutes.» Perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, la paraula del Senyor.

4 Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.

5 Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor!

Activitat 5, “Acròstic de la pau”:

Llegeix el text d’Isaïes i després fes un acròstic on un objecte bèl·lic, violent o destructiu tingui una funció contrària. Per a això escriu un text de tipus pacifista o que sigui una reflexió sobre la guerra i la violència.