2006 Síndromes y un siglo (vose)

Syndromes And A Century - dvd

La pel·lícula està inspirada en els records del propi director i en la història d’amor real dels seus pares, tots dos metges. Està dividida en dues parts: la primera part, centrada en una doctora, se situa en un espai que recorda el món en el qual el cineasta va néixer i es va criar. La segona part té com a protagonista a un metge i es desenvolupa en un espai més contemporani, igual que el món en què el cineasta viu.

UN FRESC BUDISTA

La mirada budista d’aquesta pel·lícula difereix bastant del patró occidental. No hi ha trama interessant ni personatges amb caràcter. No es proposen. Per al budisme l’ego és un miratge de la ment. No correspon a res real. Els personatges de “Syndromes …” no estan cuirassats en els seus egos; en comparacions, competència i autoafirmació. No es donen importància, són lleugers i fluids. No s’autodefineixen, no parlen de si mateixos (Jo sóc així o aixà, Jo penso, Jo crec). No viuen grans passions: surt un enamorat i sembla un malalt tremolós. No han de progressar ni desenvolupar una sòlida “personalitat”. Parlen de les seves reencarnacions, vides anteriors, però no com un californià ‘New Age’ provant a dir coses excitants: és la seva forma normal de veure l’existència.

Amb una peculiar distància, ens són mostrats en accions insignificants. La narració no es recolza en figures destacades contra un fons sinó que presenta un espai de molt relleu, un àmbit amb la dualitat figura-fons molt atenuada. També és peculiar l’estructura de la narració, inspirada en les respectives joventuts dels pares del director. Metges tots dos, l’ambient del film és en gran mesura clínic.

Dividida en dues parts molt simètriques (una dedicada a la mare i una altra al pare), en ambdues es repeteixen diverses situacions. La major diferència en el joc de contigüitats i contraposicions la marca l’ambient rural d’una i el purament urbà de l’altra. Sense pensar, el director deixa veure lo diferent d’aquests mons. Per exemple: el mateix monjo al dentista. En una, arbres per la finestra, metge i pacient xerren i riuen, i el dentista acaba cantant mentre treballa. En l’altra, estada sense finestres, gèlida llum de neó, metge i infermera emmascarats treballen en silenci, sense comunicació, cadascú abstret. Un altre exemple: al parc al costat de la clínica rural, nit serena, les infermeres contemplen als nois mentre juguen a voleibol i altres xerren en bancs, moviment i quietud en harmonia. En un parc de la gran ciutat, dotzenes de persones embolicades en música a gran volum, es mouen a l’uníson, imitant al monitor a l’estrada, ritme gymjazz o el que sigui.

L’arquitectura és una presència contínua; molt freqüents les estàtues, de pròcers i del buda. Edificis de fusta i amb vegetació, en una part, i sintètics, geomètrics, freds i asèptics en l’altra. En els plànols, molta perspectiva i ritmes visuals, amb gran efecte.

El resultat és una pel·lícula sense drama, conflicte ni tensió, que no es limita a peripècies de personatges sinó que traça un fresc global (fet d’apunts i instantànies, flexible, matisat, afable, subtil i sovint humorístic) del món en què bateguen les vides d’aquests personatges, suggerint que la civilització industrial i urbana potser no els caigui del tot bé.

Si se sent curiositat per mentalitats diferents, aquesta pel·lícula, realment aliena als paràmetres occidentals, té interès, i diversos moments deliciosos. (Font: Luís Pérez Ortiz, SÍNDROMES Y UN SIGLO (2006) Apichatpong Weerasethakul)

banner veure video vk

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s