Basada molt lliurement en la novel·la ‘Pícnic extraterrestre’, dels germans Strugatski, segons Tarkovski, la pel·lícula és totalment independent de la novel·la, excepte per la presència del Stalker (el guia) i de la Zona. Ens trobem davant d’un relat d’un extrem ascetisme: tres personatges en un viatge de descobriment interior, que viatgen cap al no res, o el buit, a la recerca d’una habitació situada a la misteriosa zona (una àrea restringida pel govern, en la qual es rumoreja que va caure un meteorit o una nau espacial …), que en teoria concedeix qualsevol desig al viatger. Cap a aquesta zona es dirigeixen un escriptor i un científic, dels que mai sabrem el nom, i l’imprescindible guia que ja hi va ser, al que criden Stalker (que deriva de l’expressió anglosaxona to Stalk, que significa aguaitar). Sortejaran tot tipus de perills per acabar enfrontant-se al més gran tots: ells mateixos, la seva pròpia consciència i la seva incapacitat per estimar-se a si mateixos i per creure en alguna cosa. De fet, ‘Stalker’ és una reflexió al voltant de la fe i al fosc futur de l’home. Una esgarrifosa aventura que no té pietat amb l’espectador. Cent seixanta-tres minuts de dolor, soledat, desesperança, lluita interna, diàlegs inquisitius, lucidesa salvatge, temps detingut…
 |
| Andrei Tarkovski: “Stalker”, a Blog de cine |
deltoni matèria 