El culte als avantpassats

A l’oceà Pacífic trobem una illa en què els seus habitants tenien unes creences basades en el culte als avantpassats. Si aprenem més coses dels habitants d’aquesta illa, bén segur que entendrem en què consistia aquest tipus de religió natural.

1. Els noms de l’illa

rapa_nui mapa RAPA NUI (Illa Gran). Els habitants de Rapa Nui, l’illa de Pasqua, procedien d’unes illes de la Polinèsia (possiblement Les Marqueses). En aquesta remota illa sorgí una cultura fascinant, que va tenir una decadència no menys fascinant. Rapa Nui és una illa arquetípica, una illa de la fi del món. La seva cultura visquè en plenitud durant més de mil anys, fins al 1500. La causa de la seva decadència va ser un desastre ecològic, una superpoblació que va sobreexplotar els seus recursos naturals i va destruir els seus boscos i la seva terra fèrtil.

TE PITO O TE HENUA (El melic del món). Rapa Nui era una illa introvertida. Els seus habitants creien estar en, literalment, “el melic del món”, i amb aquest nom també era coneguda l’illa. El seu país era volcànic, de foc petrificat, i les seves estàtues colossals miraven cap al centre de l’illa, donant l’esquena al mar, tret d’algunes que donaven a ponent.

MATARANGUI (Els ulls que miren el cel). També era coneguda amb aquest nom per la quantitat de cràters volcànics que hi havia.

ILLA DE PASQUA. Aquest nom li van posar els descobridors espanyols que un diumenge de Pasqua del 1722 van arribar a l’illa.

2. Etapes històriques de la cultura Rapa Nui

Període Teocràtic (500-1000 dC Període antic, primers assentaments). En aquesta època l’illa està habitada per tribus governades pels ariki, dotats del mana, poder sobrenatural. L’ariki mau o ariki henua (rei de la terra) és el cap suprem de l’illa i era considerat un ésser d’origen diví.
A cada poblat s’hi construeixen els ahu, o altars cerimonials, pel culte als avantpassats. El culte religiós s’adreçava sobretot a divinitats del mar i la natura, semblants als principals déus polinesis i als seus avantpassats.

Període Ahu-Moai (1000-1500). Augmenten les dimensions dels ahu, amb diversificació dels seus elements. La cultura megalítica viu el seu apogeu, és l’època en què s’esculpeixen enormes estàtues de pedra volcànica: els moais. Aquestes escultures amb forma humana representen els avantpassats, creixen en alçada i els seus trets són més estereotipats. La paraula moai significa “que està viu”. En llengua rapa nui s’anomenaven aringa ora, que vol dir rostre o persona viva. La població de l’illa era d’uns 9000 habitants.

Moai Hoa Haka (el destructor d’ones), que antigament es trobava a Orongo, abans que fos traslladat (1868) per la tripulació anglesa del “Topaze”. Els símbols gravats al dors són una prova de la transició cap a una nova ideologia política i religiosa. L’estàtua es conserva al British Museum de Londres.

Període Huri Moai (1500-1722). Ruptura de l’equilibri entre el nombre creixent d’habitants i la producció d’aliments. Es donen freqüents conflictes entre clans, i es destrueixen els poblats amb els seus ahu i els moai. L’antropofàgia sobre els vençuts i sobre les dones arriba a ser un recurs per a la subsistència.

Make Make, déu polinesi de la guerra, i Tangata Manu, l’Home Ocell, substitueixen el culte als avantpassats.

El contacte dels europeus amb Rapa Nui té lloc quan el 5 d’abril de 1722, un diumenge de Pasqua, arriba a l’illa J. Roggeveen. Cinquanta anys després desembarca l’espanyol Felipe González de Haedo, que va ser qui va confeccionar el primer mapa de l’illa. Comença aleshores un període de destrucció cultural que culmina amb la deportació de quasi tots els habitants de l’illa, que van ser empleats en les extraccions de guano peruanes. El 1888, any de l’annexió a Xile, el nombre d’ habitants no arribava al centenar.

En aquesta imatge pots contemplar una escena que correspon a l’any 1786, quan els descobridors europeus admiraven les colossals estàtues juntament amb els habitants de l’illa. Però ja és un moment històric molt posterior, quan la cultura de l’illa de Rapa Nui ja havia gairebé desaparegut.

4. L’organització social i religiosa

La societat estava governada per un sistema monàrquico-teocràtic, fonamentat en una rígida divisió jeràrquica. El cap suprem era l’ariki mau, anomenat també ariki henua -rei de la terra-, pertanyent a la tribu dels miru, que ostentava el poder diví i I’autoritat del qual era indiscutible.

Representava una figura sobrenatural i no el podien tocar els altres éssers humans, ni tampoc la gent comuna podia adreçar-li la paraula sense el permís corresponent. Els tu’ura eren els servidors adictes a la seva persona, i també proveïen el ritual de tallar els cabells.

: Els maorís habitaven l’illa de Pasqua

: Moais damunt l’altar

La seva residència es considerava tapu (tabú), com també alguns aliments que només ell podia menjar. El poder sobrenatural que li arribava dels avantpassats era el mana, fluïd benèfic que influïa sobre els treballs agrícoles, la reproducció dels ocells i llurs migracions i, també, sobre la pesca i el conjunt d’activitats dels diversos clans. El mana que residia dins el crani de l’ariki, també podia utilitzar-se per castigar els membres de la comunitat que transgredien el tapu, de la mateixa manera que permetia al seu propietari poder transformar-se en animal, objecte, pedra o vegetal. Quan l’ariki-mau moria es construïa un moai a fi que aquesta energia sobrenatural tan beneficiosa no es perdés i continués exercint els seus efectes positius sobre els habitants de l’illa.

Atès que duien gravats símbols relacionats amb el culte a la fertilitat, els cranis dels reis s’empraven com a amulets: s’enterraven als camps de conreu o als hare moa amb la finalitat d’augmentar la producció d’ous. El mana també s’usava durant les guerres per aconseguir la victòria sobre els enemics i, a més, podia afavorir la pluja o apaivagar les ones de la mar.

5. Tallar, transportar i aixecar un moai.

Moai_tallat

El tallat d’un moai

1.- El moai és delineat en la roca a fi de ser tallat.

2.- El moai és tallat, deixant una quilla a la seva esquena que el manté unit a la roca mare.

3.- La quilla és remoguda i el moai es desprén, lliscant per la falda de la muntanya.

4.- El moai és col·locat en una fossa per acabar de tallar l’esquena.

El mètode de transport. Un cop acabada, l’estàtua havia de ser traslladada a la seva ubicació final en un ahu. La tradició oral no està massa clara al respecte i les poques versions recol·lectades per alguns visitants fan referència a l’ús del mana com a mitjà de transport.

Aixecament del moai. Ja en la plataforma, el moai s’aixecava poc a poc, acumulant progressivament pedres en la seva part frontal, fins que quedava en posició vertical.

Col·locació als ahu. La forma de posar el pukao (tocat o barret) tampoc està clara, probablement es lligava al cap del moai, aixecant-lo al mateix temps que l’estàtua es posava dreta. Una altra possibilitat és que s’aprofités la rampa formada per l’acumulació de pedres davant del moai per fer-lo pujar, de fet, algunes llegendes descriuen aquest mètode.

Rapa_Nui_mapa D’acord amb les tradicions i l’evidència disponible, els ulls els posaven una vegada que el moai quedava plantat damunt l’ahu, com si d’aquesta manera quedés activat el mana o poder sobrenatural. El tallat de les cavitats oculars es realitzava quan el moai estava aixecat, com ho demostra el fet que cap dels moais trobat a les pedreres (Rano Raraku) o a mig transportar no tenen les cavitats que permetrien la instal·lació dels ulls.

Els moais quedaven plantats damunt l’altar mirant sempre cap a l’interior de l’illa, concretament cap als poblats, els corrals i els camps de conrreu, a fi que el mana que posseïen tingués efectes positius sobre aquests.

Aquests moais de la imatge de sota ja estan col·locats damunt del seu altar o ahu, amb el seu tocat o barret d’escòria vermella. El seu rostre és hieràtic, sense expressió ni sentiment, i les seus ulls penetrants estaven fets de corall blanc i d’una pedra volcànica negra anomenada obsidiana. Els ulls, recordeu, es col·locaven un cop el moai estava dret damunt del seu altar, en aquests moments el moai començava a “respirar” i estava viu.

6. La llegenda de l’home-ocell (Tanga Manu)

Un cop l’any, just quan comença la primavera, entre agost i octubre, tota la població de la illa, caps guerrers i els sacerdots de cada tribu presidint, es reuneixen al cim del volcà Rano-Kao, centre ceremonial d’Orongo, a fi de celebrar la festa del Tangata-manu, per perpetuar el culte al déu Make-Make, la divinitat mitològica més gran de l’illa, de la qual la llegenda diu el següent:

Una vella sacerdotessa es trobava en una roca de la badia de Tonga-Riki vigilant un crani.

Un dia, una gran onada se’l va emportar mar endins. Aleshores la sacerdotessa es va llençar a l’aigua a fi de recuperar-lo, però aquest s’allunyava molt ràpidament. Al cap de nedar uns quants dies, va arribar a un illot anomenat Motiro-Hiva. De sobte, el déu Haua se li va aparèixer i li va preguntar: “D’on vens tu?”. “Vinc a buscar el meu crani”, va respondre ella. Aleshores el déu Haua li va dir que aquell era el crani del déu Make-Make.

La sacerdotessa es va quedar a l’illa amb Make-Make i Haua, i aquests li portaven el que pescaven.

Un dia, Make-Make li va dir al déu Haua: “He vingut a buscar ocells; i si nosaltres els portem a l’illa d’on ve la vella sacerdotessa?”

Haua va respondre: “D’acord, diga-li a la sacerdotessa que es prepari per viatjar amb nosaltres cap a la seva illa. Allà revelarà el nostre nom als seus habitants i els ensenyarà a donar-nos culte”. Els déus li van indicar els ritus que volien i, de seguida, van marxar-hi, portant davant seu els ocells en busca d’un lloc on deixar-los.

Haua i Make-Make van dir que no descansarien fins trobar un lloc segur on els homes no trobessin els ocells. Per això els van deixar als illots de Motu-Nui i Motu-Iti.

En tot aquest temps, la vella sacerdotessa s’encarregava d’iniciar en el culte als déus als habitants de l’illa.

Fins aquí arriba la llegenda que explica com van arribar els ocells manutara (gavines de mar pròpies de l’Illa de Pasqua) i perquè fan niu als illots. D’aquí prové la festa de l’home-ocell.

: Petroglif amb la figura de l’home-ocell

: Illots Motu-Nui i Motu-Iti

En el transcurs de la festa de l’home-ocell, tota la població es trobava reunida esperant el retorn de les gavines “manutara” que tornen per fer niu amb exactitud en la mateixa època de l’any en aquests dos illots.

L’espera del primer ocell es reflecteix en els cants, les ceremònies i les danses; els guerrers es pintaven la cara amb vistosos colors i, per un temps, regnava la pau entre les tribus.

Cada cap guerrer designava un “hopu”, una mena d’atleta de la tribu, per a què el representi. Des del moment en què els primers ocells arriben, els “hopu” inicien el descens pel penya-segat d’una alçada d’uns dos-cents metres damunt del mar, per recòrrer dos quilòmetres nedant en un mar encrespat i infestat de taurons i arribar a l’illot més gran i apartat: Motu-Nui. Alguns dels “hopu” utilitzaven uns flotadors confeccionats amb joncs, la totora que creix a l’interior del volcà.

La festa suposava una dura prova per a aquests atletes. En cas de desaparició d’un d’ells, mort o devorat pels taurons, era immediatament substituït per un company. Aquests homes dormien en dues coves de l’illot i passaven els dies cercant la posta del primer ou. L’espera podia durar dies, fins i tot setmanes.

Quan el mar estava en calma, l’avituallament estava assegurat per uns altres servidors que transportaven el menjar tancat dins d’uns joncs cònics.

: La manutara és la gavina de l’illa de Pasqua

: “Hopus”

En fi, el primer d’ells que descobria un ou cridava el nom del seu cap. El crit era “Afaitat el cap!” i era repetit per un sentinella que quedava a l’escolta durant tot aquest temps en una cova al peu del penya-segat anomenat “Haka-Rongo-Manu” (per escoltar l’ocell).

Immediatament després del descobriment del primer ou, tots els “hopu” tornaven a l’illa gran, i aquell qui havia tingut l’honor de trobar-lo, el fixava a la seva front i es llençava a l’aigua per nedar fins a la platja seguit pels altres competidors i protegit pels déus, segons diu la llegenda.

Sembla ser que mai no hi va haver cap accident quan tornaven dels illots. Quan arribaven dalt dels penya-segats, l’ou era entregat amb gran ceremònia pel “hopu” guanyador al seu respectiu cap de tribu, que era proclamat Tangata-Manu (Home-Ocell). Després es tallava els cabells i sortia acompanyat per una comitiva a rebre homenatge per tota l’illa, portant en una mà l’ou i en l’altra la insígnia del seu càrrec, “ao”.

Durant un any era “tapu”, persona sagrada, i havia de viure almenys durant sis mesos en estricte aïllament en una casa a la falda del cràter Rano-Raraku. El seu exili estava marcat per diversos tabú, com la prohibició de rentar-se o tallar-se el pèl o les ungles, i només un sacerdot, “ivi atua”, s’hi podia atançar o mirar-lo.