L’animisme

L’animisme es remunta als orígens de la humanitat. És la creença en què les ànimes i els esperits influeixen sobre la vida de les persones i els animals, sobre els objectes i els fenòmens del món circumdant.

L’home primitiu s’imaginava que les coses, les plantes i els animals tenien la seva pròpia ànima, creença, d’altra banda, que es troba a l’origen de tota religió i societat. Per a l’home primitiu, els fenòmens que no pot comprendre són moguts per forces amagades que ell representa a la seva imatge. Així, hi ha esperits bons i dolents i, per tant, també hi haurà fetillers, bruixots i xamans encarregats de comprendre i dominar aquestes forces misterioses.

: Indi sioux, dels swamish

: Xaman

Aquesta creença ancestral condueix a la bruixeria i la màgia, als tabús o prohibicions que han d’ajudar a mantenir la identitat de la comunitat, i als tòtems que la representen. Moltes vegades pot derivar en supersticions vulgars nascudes de la ignorància i la por. En general, però, cal dir que la religió de les ànimes compleix la funció de proporcionar a les persones respostes a les preguntes fonamentals sobre el significat de la vida i la mort, i sobre les causes dels esdeveniments.

Hi ha algunes creences animistes universals, però cada cultura té els seus propis éssers animistes distintius i la seva particular concepció de l’ànima (per exemple, a la Xina es creu que cada persona té dues ànimes, i que quan la persona mor una puja al cel però la segona es queda vagant per la terra; els jívaros de l’Equador creuen en tres tipus ànimes: una ordinària o vertadera, una ànima arutam i una ànima muisak).

La saviesa dels indis sioux

“Alce Negro” va ser un sacerdot dels indis sioux dakotes, que va assumir la missió de preservar la tradició davant l’avenç de l’home blanc. Per a això va revel.lar la mítica història de la seva cultura a Joseph Eppes Brown, que va escriure després el llibre “La pipa sagrada”. El coneixement essencial que volia transmetre és que tota cosa i tot ésser viu són sagrats perquè reflecteixen un grau del Gran Esperit, Wakan Tanka.

Alce Negro	Calumet, la pipa sagrada

Joseph Eppes Brown “La pipa sagrada”

“Omplo la Pipa sagrada (calumet) amb l’escorça del salze vermell; però abans que la fumem, heu de saber com està feta i què significa.

La cassoleta d’aquesta Pipa és de pedra roja: és la Terra. La Terra roja que el Gran Esperit ens ha donat, com són rojos els homes que l’habiten i el camí i el dia que ens ha donat. El cuiro del broquet, que ha de ser de pell vermella de bisont, també indica la Terra, de la qual venim i del si de la qual ens nodrim tota la vida, semblants a recent nascuts, com tots els animals, els ocells, herbes i arbres.

El canó de la Pipa és de fusta, i això representa tot el que creix a la Terra. Aquestes quatre cintes que pengen del canó de la pipa són les quatre Regions de l’Univers: la negra representa l’oest, on viuen les criatures del Tro per enviar-nos la pluja; la blanca representa el nord, d’on ve el Gran Vent Blanc que purifica; la vermella representa l’est, d’on brolla la llum i on viu l’Estel del matí a fi de donar ciència als homes; la groga representa el sud, d’on vénen l’estiu i el poder de crèixer.

Però aquests quatre esperits no són, en suma, més que Un Esperit, i aquesta ploma d’àliga simbolitza l’Ú, que és com un pare; però representa també els pensaments dels homes, que s’han d’aixecar vers les altures com fan les àligues. ¿No és el Cel un pare, i la Terra una mare, i tots els éssers vivents els seus fills, encara que tinguin peus, ales o bé arrels?

Totes les coses que formen part de l’univers, tots els pobles, estan units a nosaltres quan fumen la Pipa; tots envien les seves veus a Wakan-Tanka, el Gran Esperit. Quan preguem amb aquesta Pipa, preguem per totes les coses i amb totes les coses. Amb aquesta Pipa estem units a tots els nostres avantpassats: el nostre avi i pare, la nostra àvia i mare I perquè significa tot això, i més del que cap home pot comprendre, la Pipa és sagrada.”

Carta de l’indi Seattle

Aquest que ve a continuació és el text de la carta que el cap indi Seattle (1786-1866), líder de la tribu Suwamish, va enviar, el 1854, al gran cabdill blanc de Washington, el president Franklin Pierce, com a resposta al seu oferiment de comprar-li una gran extensió de les terres dels indis. L’objectiu de la compra era crear una “reserva” on poder recloure al poble indígena. La carta està considerada una de les declaracions més boniques i profundes que s’hagin fet sobre el medi ambient.

Cap indi Seattle	Tipi indi

Fragment de la carta del cap indi Seattle

“El gran cabdill de Washington diu que vol comprar les nostres terres. Com es pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra? Heu de saber que cada bocí d’aquesta terra és sagrat per al meu poble.

Quan els homes blancs moren obliden la terra i comencen a viatjar a través de les estrelles. Però els nostres morts no s’allunyen mai de la terra; la terra és la nostra mare. Nosaltres som una part de la terra, i la flor olorosa, el cérvol, el cavall i l’àguila majestuosa són els nostres germans. Els cingles escarpats, els prats humits, l’escalfor del cos del cavall i l’ésser huma, tot pertany a la mateixa família.

Per això, quan el gran cabdill de Washington diu que vol comprar les nostres terres, està demanant molt, perquè aquestes terres són sagrades per a nosaltres. L’aigua clara que corre pels rius i rierols no és tan sols aigua, sinó que és la sang dels nostres avantpassats. El xiuxiueig de l’aigua és la veu del pare del meu pare. Els rius són els nostres germans perquè ens alliberen de la set, arrosseguen les canoes i alimenten els nostres fills.

Sabem que l’home blanc no entén la nostra manera de ser. A ell tant li fa un bocí de terra que un altre. És un estrany que arriba de nit per prendre de la terra allò que necessita. La terra no és el seu germà, sinó el seu enemic. Quan l’ha conquerida, la deixa i continua fent camí. I encara que deixi al seu darrere les sepultures dels pares, això no li importa. Si decidís acceptar la vostra oferta, hauria de posar-vos una condició: que l’home blanc consideri els animals d’aquestes terres com a germans. Sóc un salvatge i no comprenc una altra manera de viure. He vist milers de búfals que es podreixen a les prades, morts a trets des d’algun tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc per que una maquina que fumeja és més important que el búfal. Nosaltres només matem el búfal per sobreviure.

Quan el darrer pell-roja hagi desaparegut d’aquesta terra, quan la seva ombra només sigui un record, com el d’un núvol que passa per la prada, aquestes ribes i aquests boscos encara estaran habitats per l’esperit del meu poble. Perquè estimem aquest país de la mateixa manera que l’infant estima els batecs del cor de la mare.

Això sabem: la terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang què uneix una família. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. L’home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama s’ho fa a ell mateix.”