D’una de les realitzadores més interessants del cine europeu, Susanne Bier, autora de la suggerent “Brothers (Hermanos)” (2004), la imprescindible “Después de la boda” (2006) i la intensa “Cosas que perdí en el fuego” (2007), ens arriba ara una pel·lícula que mostra la dificultat d’assumir els grans ideals quan t’obliguen a implicar-te personalment, afectant fins i tot la pròpia família.
Guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, és una història commovedora sobre les relaciones paternofilials en la qual dos nois preadolescents, Christian i Elias, s’enfronten a problemes escolars i familiars que portaran a una intriga dramàtica que desembocarà en un camí d’aprenentatge dolorós de valors autèntics, com ara el reconeixement de l’altre o la renúncia a la violència.
Narrada a base de paral·lelismes, defineix d’una banda la violència en un camp de refugiats en un lloc d’Àfrica i l’assetjament escolar a Dinamarca. I col·loca també en paral·lel el món dels adults i el món dels nois que s’obren a la vida. En aquest encreuament de realitats s’ubica el drama. Elias pateix l’assetjament escolar dels seus companys al mateix temps que suporta la que sembla inevitable separació dels seus progenitors. Anton seu pare, com a metge a l’Àfrica, s’enfronta a la violència d’un grup armat i el seu líder despietat. Cristian serà l’amic que ajudi i alhora tempti Elias amb el seu dolor no curat per la mort de la seva mare. La tragèdia es teixeix quan la violència engendra violència i només una decisió per la reconciliació permetrà que es trenqui la cadena del desastre.
La pel·lícula presenta el mal com consubstancial a l’ésser humà, sigui a Europa oa Àfrica, sigui entre nens o entre adults. El mal esclavitza amb les seves cadenes interiors des de dins i des de fora, atrapant i fent víctimes i botxins que acaben reproduint la mateixa espiral. Només el perdó que procedeix del cel blau pot trencar el malefici. Anton representa la força de la bondat que no fa l’idiota sinó que perdona. Apareixerà, doncs, una gràcia que venç a la tragèdia i que permet que els processos de reconciliació es culminin. Sembla que, d’alguna manera, el cel té cura de tots.
deltoni matèria 