Daniel (Lothaire Bluteau), un jove i prometedor actor que torna a la seva ciutat natal, és contractat per la diòcesi catòlica, per a interpretar i actualitzar el guió de la Passió de Crist, obra que serà representada en els jardins de l’església.
Daniel, s’embarca llavors en una tasca que li apassiona, estudiant els detalls de la vida de Jesús i començant a recórrer un camí on els paral·lelismes amb la vida del seu personatge es faran cada vegada més evidents. Alhora que prepara l’obra, Daniel s’encarrega de reclutar els seus companys, tal com Jesús va fer amb els seus deixebles segons assenyala la Bíblia. En lloc de pescadors, però, són talentosos però pobres actors qui escolten la crida de Daniel. Constance (Johanne- Marie Tremblay) és l’única que té experiència, ja que interpretava l’obra anteriorment i és recomanada pel Pare LeClerc (Gilles Pelletier), encarregat de contractar Daniel. Mireille (Catherine Wilkening) es dedica al modelatge, encara somia amb ser una gran actriu, René (Robert Lepage) a la locució, i Martin (Rémy Girard) és un actor de doblatge molt peculiar.
Un cop format el grup, els actors comencen a donar-li forma a l’obra, i a generar un vincle molt proper entre ells. Daniel viu amb Constance i adverteix de seguida la relació sentimental que ella manté amb el Pare LeClerc. Arcand troba en aquesta relació un element provocador que explota correctament al llarg de la pel·lícula, especialment pel que fa a la doble moral i estatus–quo del sacerdot.
Previsiblement Daniel, s’enamora d’Mirelle i intenta allunyar-la del seu antic i superficial món. Les dues dones, Constance i Mirelle, ocupen una part molt important de la seva vida, i l’acompanyen incondicionalment pel seu camí, com en altre temps ho van fer Maria i Maria Magdalena amb Jesús.
Arriba el moment de l’estrena i l’obra és un èxit. Realisme i transgressió la fan molt atractiva per al públic. No obstant això, per a l’església, Daniel i els seus companys han anat massa lluny. El pare LeClerc es veu llavors enfrontat al dilema de respondre davant els seus superiors i cancel·lar-la i haver d’enfrontar-se amb Constance. Daniel, mentrestant, sense proposar-s’ho s’endinsa en un camí cada vegada més semblant al del personatge que interpreta.
El final és predictible però inesperat alhora, sobrevolat per la interrogant de com lluiria Jesús i què faria si hagués aparegut en els nostres dies. La trama es resol íntegrament, sense deixar de banda cap dels detalls que van apareixent durant la pel·lícula, i que quan arriba al final ens adonem que no van ser casuals sinó rigorosament plantejats per Arcand.
Jesús de Montreal és sensible, i més terrenal que religiosa malgrat el tema tractat. Avui ens sembla normal aquesta al·legoria de Jesús, però no perdem de vista, per exemple, que estem parlant d’una pel·lícula estrenada el 1989, a la regió més catòlica del Canadà i anys abans, per exemple, de L’Evangeli segons Jesucrist José Saramago , que també mostra un costat més humà de Jesús. La pel·lícula és una veritable obra mestra. Potser no ha transcendit més fins als nostres dies pel seu origen, i perquè pràcticament va coincidir amb l’estrena de la més polèmica “The Last Temptation of Christ” de Martin Scorsese.
deltoni matèria 