De dioses y hombres (2010)

De_Dioses_Y_Hombres-Caratula

Guanyadora del Gran Premi del Festival de Cannes, representarà a França per a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. La recreació en ficció dels fets reals ocorreguts en el monestir de Nostra Senyora d’Atles, enclavat a Tibhirine, a les muntanyes algerianes, en els anys 90.Vuit monjos trapencs francesos viuen en harmonia amb els seus germans musulmans. Però gradualment la violència i el terror s’instal·len a la regió. Malgrat les creixents amenaces que els envolten, la decisió dels monjos de quedar-se a qualsevol preu, es fa més ferma dia després de dia. Com va deixar escrit el pare abat: “Si em succeís un dia —i aquest dia podria ser avui— ser víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava lliurada a Déu i a aquest país. Que ells acceptin que l’únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades en la indiferència de l’anonimat. La meva vida no té cap més valor que una altra vida. Tampoc en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància. He viscut bastant com per saber-me còmplice del mal que sembla, desgraciadament, prevaler al món, fins i tot del que podria copejar-me cegament”.

Xavier Beauvois, el director, basa la seva narració en la motivació profunda dels monjos explicitada en el testament de Christian de Chergé que s’escolta al final. L’aportació espiritual apunta en la reconciliació de les persones, els pobles i les cultures des del diàleg de les religions fundat en el Déu que ens reconcilia en Crist encarnat i crucificat. Per a això el guió se centra en el procés de discerniment personal i comunitari de la comunitat de monjos sobre la decisió de romandre fidels i ferms en el seu monestir malgrat les amenaces que els envolten.

Magníficament interpretada, els monjos es presenten en la seva vida ordinària d’oració, treball i inserció en aquella realitat concreta, alhora que es mostra el procés de cadascun d’ells amb els seus dubtes i certeses. Tot això ens permet comprendre la seva decisió, per res heroica, sinó més aviat com un signe lúcid i humil de reconciliació enmig de la barbàrie. El moment culminant de l’últim sopar és una seqüència magistral on se’ns mostra tota la càrrega significativa d’una taula que es va convertint, de lloc de perdó i alegria, en altar de lliurament i reconciliació. El final és significatiu i esperançat a través d’una el·lipsi que apunta a la pau definitiva en Déu.

banner fitxa didàctica

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s