Per l’argument ben bé podria tractar-se d’un conte sufí: un avi amb aspecte i maneres d’un santó es dedica a fer el bé indiscriminadament, la primera història, tracta d’un pare violent que per efecte de les drogues maltracta dona i fill, no queda prou resolta. La tornada “a les formes” d’un aprenent de punk pateix d’excessiva amabilitat, sobretot la conversa del protagonista amb els 4 joves de vegades frega l’infantilisme tant en contingut com en gestos. Francament és bonica l’última part, que fa el seu fill mort a la guerra, l’escena del xai i tot el relatiu a la rosa blanca.
L’ésser humà, de vegades, té necessitat de respostes, de sentir “el més enllà més proper” a efectes de confirmar que no està sol aquí baix. Déu, de vegades, respon de manera confusa i a vegades es manifesta i ens guia a través d’altres, molta gent pensem així. A la pel·lícula això es confirma, precisament pel missatger del xai i la rosa blanca. Per què no rep cada pare la inspiració a través de la presència del seu propi fill i es manifesta en forma creuada? Misteri i grandesa.
És important, curiosa i interessant la faceta xiïta que mostra el film. Les invocacions i el record cap al Imant Hussein, la festa de l’Aixura i Cap a Karbala (on es troba el seu mausoleu) són contínues així com l’anhel per la Peregrinació, es fan de manera respectuosa i tan sincera que sobrepassa la pel·lícula.
deltoni matèria 