Baltasar és un ruc que viu els seus primers anys envoltat de l’alegria i els jocs dels infants fins a arribar a l’edat adulta, que és utilitzat com una bèstia de càrrega i maltractat pels seus diferents amos.
Setè llargmetratge del francès Robert Bresson, considerat un dels millors de la seva filmografia. Escrit per ell, s’inspira en un passatge de “L’idiota” (1869), de Dostoievski. Es roda en exteriors i escenaris reals de Guyancourt (Yvelines, França). Obté el premi OCIC, de Venècia. Produït per Mag Bodard (“Moustache”, “Pell d’ase”), s’estrena el 25-V-1966 (França).
L’acció dramàtica té lloc en una vila indeterminada de la campanya francesa. Després del seu naixement en una granja, l’ase és adquirit pel pare de Marie, que l’usa com a animal domèstic de jocs i companyia dels fills. La fallida l’obliga a vendre i a partir de llavors la seva propietat passa de mà en mà. Serveix successivament com a animal de càrrega, de tir, d’arrossegament, de treball agrícola, de repartiment domiciliari de pa, d’atracció de circ, etc. El ruc és noble, pacient, patit, sacrificat, resistent i diligent. Amb la seva senzillesa i naturalitat es guanya el cor de l’espectador. El pare de Marie (Asselin) és orgullós i immensament tossut. Gérard (Lafarge), líder de la colla de nois, és vanitós i malvat. La gent del poble és miserable, cruel, egoista i estúpida.
El film es presenta dividit en episodis o vinyetes, que cobreixen el cicle vital complet de Baltasar. Mostra els canvis atzarosos que pateix la seva vida i, a certa distància, exposa alguns dels canvis que experimenta la vida de Marie (Wiazemsky) entre la infància i l’adolescència. De la mà d’ambdós explora la naturalesa de l’ésser humà, la seva crueltat innata, els seus impulsos violents, les seves conductes destructives, la seva debilitat i la seva perversitat natural.
Davant d’aquesta realitat, el ruc simbolitza la virtut, la perfecció i la gràcia. Per Bresson l’ase ve a ser en certa manera la imatge de les persones humanes: el ruc i aquestes no tenen el control del món que els envolta i dels esdeveniments que marquen les seves vides. Per Bresson la facultat de pensar no permet a l’ésser humà gestionar ni les seves decisions de resposta ni el seu entorn. Ho il·lustra amb un exemple: Marie a l’hora de triar entre la bondat i l’afecte de Jacques, el seu amic de la infància, i la brillant perversitat de Gérard, opta per aquest, tot i que la maltracta, abusa d’ella i la menysprea. La perversitat exerceix sobre l’ésser humà una força d’atracció tan gran i eficaç que converteix la llibertat en una il·lusió. El baptisme de Baltasar revela la creença del realitzador que tots els éssers vius, no només els humans, estan destinats a la immortalitat.
La narració és austera, depurada i classicista. Porta la sobrietat a posicions extremes. Exclou de la imatge tot el que suscita intriga, tot el que és pintoresc, tot el que pot cridar l’atenció, tot el que transmet respiració i batec (el paisatge).
En una entrevista amb Godard (V-66), Bresson considerava aquesta pel·lícula la més lliure de les seves fins llavors; en què més havia posat de si mateix. Comentava les seves creences jansenistes sobre atzar i predestinació: per especial ‘atzar’, el passatge de “L’Idiota” dostoievskiano on algú en veure un ase té una revelació, li va suggerir de sobte una pel·lícula protagonitzada per un ruc. Com a pintor que era, Bresson veia plàsticament atractiva cap de l’animal.
deltoni matèria 