Harold Abrahams i Eric Liddell són dos ràpids corredors, entre els quals sorgeix una gran rivalitat. Les seves conviccions i aspiracions són molt diferents; mentre Abrahams lluita amb orgull per demostrar el seu valor davant dels menyspreus que pateix per ser jueu, Liddell, de fortes creences cristianes, ofereix els seus triomfs a Déu.
El productor David Puttnam li va donar l’oportunitat a Hugh Hudson de debutar com a director en aquest drama esportiu, basat en fets reals. Puttnam buscava portar al cinema la història d’un personatge que tingués una integritat moral similar a la de Thomas More, immillorablement plasmada en Un home per a l’eternitat. Va trobar el que buscava en llegir la història d’Eric Liddell, un atleta escocès que, en les Olimpíades de París de 1924, es va negar a participar en la seva millor prova, els 100 metres llisos, perquè es disputava en diumenge.
“Déu em va crear amb un propòsit, però també em va fer ràpid, i quan jo corro, sento el seu plaer”. Així li explica Eric Liddell a la seva germana, fervent cristiana, el significat que per a ell té córrer. Liddell, cristià protestant, després de participar en els Jocs Olímpics va treballar com a missioner a la Xina on, anys després, va morir en un camp de presoners en què va ser confinat en ser envaït el país per part dels japonesos.
Sobre la negativa d’Liddell de córrer en diumenge caben diverses lectures. La seva fortalesa és digna de lloar, però hi ha molts esportistes que competeixen en diumenge i també moltes persones que no tenen més remei que guanyar-se la vida treballant en diumenge, sense que això suposi un menyscabament de la seva fe. Cal indicar que, sense oblidar la distància entre el Sabbat per als jueus i el diumenge per als cristians, quan Jesús va haver de curar un paralític en el dia de descans marcat per als jueus, no va deixar de fer-ho perquè “El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte »(Mc 2,27).
Font: “Carros de fuego”, a Camino de Emaús
deltoni matèria 