En temps difícils per a l’esperança (hi ha algun temps universalment fàcil per a ella?) Invictus ens presenta un referent de resistència en la figura de Nelson Mandela. Les primeres seqüències de la pel·lícula ens mostren gairebé sense paraules un poble trencat i enfrontat per la dura experiència de la segregació (apartheid) racial. Els blancs, que tenen el poder a les eves mans, estan tancats en l’autosuficiència, els negres il·lusionats amb el canvi també estan tancats en la venjança. I al mig un home que amb la seva ferma voluntat, malgrat la seva debilitat, cansament i soledat, els unirà recordant-los que el perdó és una arma poderosa que allibera l’ànima.
Basada en el llibre de John Carlin, Playing the Enemy, explica com es va desenvolupar el Mundial de Rugbi de l’any 1995. Mandela, amb una saviesa que va forjar en els seus 27 anys a la presó, entenia que l’esport concentrava les emocions de la gent amb molta més rotunditat que el discurs polític. Quan faltava un any per al Mundial, Mandela va decidir que el rugbi, l’esport dels blancs, era l’aposta de la reconciliació i va iniciar la campanya “Un equip en un sol país”. Per a això va comptar amb l’ajuda de Francois Pienaar, el capità de la selecció, a qui va demanar ajuda per aconseguir que els negres s’identifiquessin amb l’equip de rugbi. Ja a la final, a la qual amb prou feines va arribar Sud-àfrica, es va presentar Mandela vestint la samarreta de la reconciliació, com va confessar un dels jugadors: “En aquell moment ens vam adonar que hi havia un país sencer darrere nostre, i que aquest home tingués posada la samarreta dels Springbok era un signe, no només per a nosaltres, sinó també per a tota Sud-àfrica, que hem de unir-nos, i hem de unir-nos avui “. I d’aquella gesta que va ajudar a construir un poble ens parla la pel·lícula, traspassada pel perdó i la reconciliació que neixen de l’ànima.
deltoni matèria 