Maktub de Paco Arango, en clau de comèdia ens presenta una història d’optimisme i fe enmig de la malaltia, tot un regal per conrear la esperança.
Antonio (Diego Peretti) és un home maniàtic, acostumat a la seva vida, acostumat a un matrimoni que va caient en la fredor, a un fill adolescent a qui no demostra afecte i a un treball avorrit. Per un cop fortuït acaba a la sala d’espera d’un hospital per fer-se un TAC. Manolo (Andoni Hernández) és un adolescent malalt de càncer, un jove amb un sentit de l’humor impecable i que assumeix per descomptat la seva situació: la malaltia no serà el final de la seva vida sinó el principi d’alguna cosa millor.
No es pot veure Maktub i quedar indiferent. És una pel·lícula ambientada en un Nadal qualsevol, sí, però molt diferent, el millor. Els que han passat un Nadal amb un malalt de càncer saben perfectament que en els següents pot ser que no hi sigui. I farà tot el possible perquè sigui el millor. A Maktub no és així, és el malalt, l’encarregat d’aquesta “missió secreta” que el cap (Déu) li ha encarregat, per fer el bé. I és un nen. Un nen amb una fe, una vitalitat i una gràcia impressionants. El personatge d’Antonio és tan atractiu com fort. Al cap i a la fi és un adolescent més… el que passa és que, en comptes de voler escapar per anar a beure, vol escapar-se d’un TAC, colar un amic en una ambulància en comptes d’una discoteca. La seva rebel·lia és patent, però es justifica amb la situació que li ha tocat viure, i no per coincidència, sinó perquè, en algun lloc de la Providència, era al pla perquè la vida d’altres persones fos més completa i feliç.
deltoni matèria 