Una pel·lícula entranyable amb un profund sentit de la humanitat. Una vegada més el cinema posa ponts on les armes sembren de mort i destrucció els pobles. El novell israelià Eren Kolirin ens presenta aquesta història on una modesta banda de música de la policia egípcia apareix en una petita i aïllada localitat d’Israel després d’haver-se perdut, oblidats per la seva ambaixada, mentre es dirigien a fer un concert protocol·lari. Allí són acollits pels habitants del poble que, més enllà dels prejudicis i les diferències, comparteixen amb ells les seves vides i el poc que tenen.
La banda, amb els seus personatges, presenta un microcosmos de diferents actituds davant la vida que ens recorden d’alguna manera Assaig d’orquestra (1979) de Federico Fellini. La convivència intercultural entre els músics àrabs i els vilatans israelians planteja com, en el fons, tots els éssers humans ens enfrontem a les mateixes qüestions i tenim els mateixos desitjos.
L’autenticitat dels personatges ens col·loca davant d’una bondat que expressa la dignitat i la responsabilitat personal molt més enllà del que les lleis o els conflictes polítics i ètnics semblen declarar. En els plecs profunds de l’ànima, especialment del comandant Tewfiq (genial Sasson Gabai) i de Dina (Ronit Elkabetz), la regent d’un bar de carretera, descobrim com malgrat els fracassos apareix la compassió i l’acollida mútua molt més profunda que l’trobada sexual immediata.
Plena de l’humor dels clàssics, especialment ens recorda Jacques Tati, ens mostra fins a quin punt el somriure de la comèdia és capaç de mostrar el bé que s’amaga enmig de la tragèdia d’una vida carregada de limitacions. De vegades són els personatges hieràtics els que millor mostren l’ànima, com deia dels seus models Robert Bresson.
deltoni matèria 