Terrence Maclick, després de la magistral “L’arbre de la vida” centrada en la presència de la gràcia divina al costat de la natura, ens enfronta ara a la qüestió última sobre la possibilitat de l’amor. Som capaços d’estimar? és la pregunta.
Al final ens mostra amb atreviment de profeta que l’amor humà és desig impossible, els sentiments i la passió són nostàlgia de la unió entrevista però no consumada i la unitat anhelada es transforma en distància impotent. Les fases de l’amor humà porten una consigna de caducitat. Però és l’amor a Déu el que contrasta l’amor romàntic dels éssers humans. Per a això està posada, com a clau de volta de la pel · lícula, la recerca del pare Quintana. L’amor diví acaba per sortir a l’encontre com a il·luminació i força rescatadora en Crist (així directe i sense anestèsia). Només allí descobreix el cercador i el nostàlgic que l’amor és possible. No m’estranya que Malick exasperi, avorreixi, inquieti i atregui. Massa tràgic i desesperat, tot i que en aquests temps és normal que els profetes es converteixin en apocalíptics. Cal escoltar en una hora en què l’amor humà ha substituït l’amor diví.
deltoni matèria 