Finals del segle XIX. En una campanya italiana de Bèrgam conviuen diverses famílies que treballen les terres d’un arrendatari, al qual han de lliurar dos terços de la collita.
Ermanno Olmi, que va exercir com a realitzador, guionista i director de fotografia, recull amb un gran realisme la quotidianitat d’una zona rural italiana. A més, denuncia la injustícia social que suposa el dur treball dels jornalers perquè l’arrendatari, sempre mostrat des de la distància, es beneficiï desproporcionadament. Els actors que apareixen en aquest film d’estil neorealista, eren autèntics pagesos de la província de Bèrgam. Olmi ens regala esplèndides estampes de les zones rurals, alhora que desenvolupa el llargmetratge d’una manera gairebé documental. Encara excessiva en el seu metratge pel poc que succeeix, és una d’aquelles pel·lícules que tenen la virtut de perdurar en la memòria de l’espectador.
Olmi va construir la seva obra a partir dels records de la seva infància que li van deixar les seves visites a casa dels seus avis i les històries que va escoltar als més grans. La pel·lícula va ser premiada amb la Palma d’Or a Cannes i amb el Premi del Jurat Ecumènic.
Els camperols professen una fe senzilla, donant una gran importància a l’oració. La seva vida no té béns materials que avui considerem imprescindibles, però és realment plena quant a béns espirituals; una riquesa que se’ns dóna gratis.
El sacerdot del poble exerceix com a guia espiritual per als protagonistes. Sense la necessitat de grans discursos, orienta als seus feligresos amb el seu consell i amb senzilles paraules plenes d’autenticitat i seny.
Font: “El árbol de los zuecos”, a Camino de Emaús
deltoni matèria 