Christine (Sylvie Testud) és una dona discapacitada que porta gairebé tota la vida en una cadira de rodes. En un intent d’escapar del seu aïllament, viatja a Lourdes, l’emblemàtic lloc de pelegrinatge en els Pirineus. Christine hi va a la recerca de consol, potser d’un miracle. Es desperta un bon matí i està curada. Pel que sembla, és un miracle. El cap del grup de pelegrins, un atractiu voluntari de l’Ordre de Malta, comença a interessar-se per ella. S’aferra a aquesta nova oportunitat, encara que la seva cura provoca l’enveja i l’admiració de molts.
La directora austríaca Jessica Hausner realitza aquest acostament a alguns aspectes de l’experiència creient des de la perspectiva provocadora dels miracles. La sinceritat del plantejament i l’honradesa de la recerca mereixen el reconeixement que aquesta pel·lícula va tenir amb els premis SIGNIS i el FIPRESCI del Festival de Venècia.
La proposta de Lourdes és especialment interessant perquè, sense banalitzar la possibilitat de la sanació, entra en el tema del sofriment i situa tant el dolor com la curació davant l’opció del sentit i la confiança de la fe. Així la pel · lícula respira autenticitat de fons i es converteix en emocionant sense caure en l’espectacular. En ella la fe apareix com a plausible malgrat una certa rigidesa de les formulacions. El sofriment de l’ànima està lligat al cos, però es concreta en la infelicitat marcada per la solitud i l’absència de futur. L’única pregunta definitiva seria de què necessitem ser curats i qui ens pot curar.
deltoni matèria 