1999 Rosetta

Rosetta Caratula

L’anècdota de Rosetta és senzilla però el seu fons social és greu. Una noia, Rosetta (Emilie Dequenne), que té l’obsessió contínua de tenir una feina fixa i estable, viu en condicions difícils i marginals. La seva mare, alcohòlica i promíscua, no només no la recolza sinó que és el seu pitjor problema. El seu habitatge és un tràiler en decadència i els serveis essencials com aigua, llum, gas, només els rep previ pagament en efectiu. El menjar és també un problema, fins al punt que Rosetta se les ha d’enginyar per pescar truites en un rierol proper. La roba, especialment les sabates, és objecte d’una cura especial.

Segons el personatge, el seu aïllament i marginalitat es resolen obtenint “una feina de veritat”, que li donaria recursos i dignitat. Per aquest motiu es defensa histèricament cada vegada que perd la feina. Tota l’escena en el molí, quan és substituïda per l’inepte del fill de l’amo, mostra la seva desesperació i la injustícia innata que representa ser desplaçada per un “recomanat”.

La relació més ambivalent que Rosetta estableix amb el món és amb el seu company de treball i amic Riquet (Fabricio Rongione). És on l’espectador pot veure en profunditat qui és Rosetta i què li passa. Riquet és l’únic que es preocupa per ajudar-la enmig del caos social en què viu la noia. Però el que comença com a gest solidari es va convertint en competència per la feina. En un sistema on, a tots els nivells, l’únic que compta és l’eficiència, acabaran per enfrontar-se.

La desocupació crònica de Rosetta, el seu desig per viure una “vida normal” digna i sense tantes pressions immediates, la porta a trair l’única persona que ha tingut un gest humà amb ella. Usant informació que li va donar Riquet en confiança, el denuncia al patró i es queda temporalment amb el seu treball. És clar, després Riquet l’assetja amb molt ressentiment cada vegada que la troba.

El film acaba en forma abrupta, sense un desenllaç clar del conflicte per a l’espectador, quan la noia s’ha d’enfrontar d’una vegada per totes a Riquet. És el moment de confrontar la seva alienació en la recerca de treball, que li impedeix veure la solidaritat dels altres; però els directors no donen una solució … És l’espectador qui ha de meditar sobre això. L’anècdota del film busca que la interioritat del personatge, de la seva situació particular, serveixi de punt de partida per a una reflexió social, que al seu torn provocarà en l’espectador la revisió dels mecanismes de supervivència individual. Amb aquest enfocament, les accions més elementals de l’ésser humà adquireixen un altre sentit: el caminar, el menjar, el dormir, el tenir una habitació pròpia es descobreixen com a essencials quan es manca dels satisfactors més elementals.

banner veure video vk

El cine social de los hermanos Dardenne: Rosetta
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s