Documental filmat en 24 països que narra, en termes eminentment visuals, aurals i musicals, l’evolució de la Terra i de la Humanitat, al mateix temps que assenyala les formes en que l’ésser humà s’ha relacionat amb el seu entorn. L’aparent fragilitat de la vida humana és contrastada amb la grandesa de les seves obres, al mateix temps que subratlla la desigual relació entre home i natura. Enmig d’aquests contrastos, l’espiritualitat de la humanitat sorgeix com l’element més important que la distingeix d’altres espècies. En petits fragments mostra religions, tribus, cultures senceres, el que la fa interessant; encara que alguns argumenten que no és realment un documental, ja que no compleix principalment amb el requisit de descripció que manegen aquests films, n’és realment un.
“Baraka” s’insereix en la nova tradició del documental, amb obres importants que inclouen a “Koyaanisqatsi” (1983) i “Powaqqatsi” (1988) del nord-americà Reggio i la més recent “Microcosmos” (1996) dels francesos Claude Nuridsany i Marie Pérennou. Totes aquestes cintes concentren el seu poder narratiu en una barreja, aparentment casual, d’imatges, música i sons naturals o artificials. Així mateix, comparteixen una visió pròpia dels llindars d’un nou segle: la reflexió sobre les complexes relacions que els éssers humans hem establert amb la natura i amb els medi ambient que hem creat.
El títol de “Baraka” prové de la paraula d’origen sufí -una comunitat religiosa islàmica- que significa “alè de vida”. A partir d’aquesta premissa, el director Fricke i el productor Magidson van crear un poema visual místic de proporcions globals. Sense paraules i amb una línia temporal fragmentada, ‘”Baraka” és un film que comenta el mateix sobre la santedat que del materialisme, en una escala íntima, molt propera a les emocions dels espectadors.
La música s’ha constituït en element essencial de la nova tradició documental i la banda sonora de “Baraka” no és l’excepció. Les composicions de Michael Stearns contribueixen a augmentar la intensitat amb què es perceben les imatges de la cinta, proporcionant a l’espectador una experiència gairebé extra-sensorial. (Font: Wikipèdia)
deltoni matèria 