Pel·lícula sobre l’esperança a la meitat de la nit. Va representar Finlàndia en els Oscar 2010 a la millor pel·lícula de parla no anglesa, a més de ser guardonada en el Festival del Caire i en el certamen Black Night de Tallinn. Aquesta història sobre la fragilitat humana i la transcendència de la fe narra com una ex convicta d’assassinat comença a treballar en una atrotinada casa parroquial com a secretària del pare Jacob per ajudar-lo a respondre les cartes dels seus fidels que li demanen ajut espiritual. D’aquesta trobada entre la vulnerabilitat del pare Jacob i la ira amb prou feines continguda de Leila, sorgirà un procés sorprenent de redempció, narrat amb bellesa visual i una partitura de piano plena d’emoció.
La pel·lícula encerta a presentar amb una enorme senzillesa formal una història de gran força dramàtica i un explícit contingut cristià. A la primera part se’ns va presentant la ira i el dolor immens de Leila que poc a poc va sent domesticada per la humilitat colpidora de pare Jacob, que viu amb la missió de manar i rebre cartes d’oració i consol per als seus llunyans feligresos. A la segona part, i desenllaç, assistim a una resolució sorprenent, que ens descobreix el camí del sacrifici d’amor i la reconciliació que neteja l’ànima cap a l’esperança.
La rotunda força espiritual resideix en la mesura en què el pare Jacob representa l’amor misericordiós de Déu que apunta Crist tant per les imatges del crucifix com per les cites bíbliques triades de forma precisa. I també és suggerent la figura de Leila, metàfora de la humanitat que necessita ser salvada. En resum, teologia de la gràcia i la justificació convertida en narració cinematogràfica. Sens dubte, una d’aquestes pel·lícules que ens fa millors.
deltoni matèria 