3. La interpretació espiritual de l’evolució

La teoria cristogènica

La teoria cristogènica és una teoria elaborada per Theilhard de Chardin, un teòleg i científic catòlic, que vol completar la teoria evolucionista des del punt de vista creient, és a dir, vol fer lligar les afirmacions de la ciència amb les afirmacions de la fe.

quadre teoria cristogenica Segons la ciència, l’evolucionisme no té cap sentit ni finalitat, la vida no evoluciona cercant un determinat fi i, per tant, l’evolució no persegueix cap objectiu últim. D’altra banda, segons la fe la nostra vida troba un sentit i una finalitat en Déu. Per en Theilhard de Chardin es tracta de relacionar aquestes dues premises de la manera següent: l’evolució de la vida humana arrenca del que és purament natural o material (és a dir, l’alfa, els inicis i els origens) i, a poc a poc, tendeix a una espiritualització, va adquirint capacitats impròpies d’un animal no racional i en va desenvolupament d’altres que fan ser la persona més espiritual (es dirigeix cap a l’omega, el final, l’objectiu), convertint-la en un ésser dotat d’ànima que ha d’arribar a la perfecció en Crist.

Segons aquesta nova teoria l’evolució tindria una finalitat i un sentit: arribar a compartir l’esperit de Crist, ser com Crist. És el que s’anomena la interpretació espiritual de l’evolució.

La ciència i la religió

En l’obra del pare Teilhard “El medi diví” es vol lligar els dos extrems d’una corda, el científic i el religiós. El llibre vol reflexionar sobre el lloc que ocupa l’home dins del cosmos, un lloc entremig del cel i la terra, perquè l’home és matèria i esperit i pertany a un doble horitzó mundà i ultramundà. Si es suprimia un dels dos extrems es negaria l’home mateix: l’home necessita de la seva condició terrenal i també té necessitat del sentit que li proporciona la transcendència infinita de l’esperit. La veritat de l’homeés la doble pertinença a Déu i al món. Cal interessar-se per les coses del món, però fent-les dependre absolutament de la presència de Déu en elles. Només amb aquest plantejament el cristià arriba a ser alhora el més compromès i el més deseixit dels humans.

“El progrés de l’Univers i especialment de l’Univers humà, no està en competència amb Déu, ni té res a veure amb una escampadissa baldera de les energies de les quals som deutors. A mesura que l’Home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació, més perfecta l’adoració, i el Crist trobarà, per a les seves extensions místiques, un Cos més digne de la ressurrecció. En el Món no pot haver-hi dos cimals, com tampoc no pot haver-hi dos centres en una circumferència. L’Astre que el Món espera, sense saber-ne encara pronunciar el nom, sense apreciar-ne exactament la veritable transcendència, sense ni tan sols distingir els més espirituals, els més divins dels seus fulgors, és per força el mateix Crist que nosaltres esperem. Per tal de desitjar la Parusia, n’hi ha prou de deixar glatir dins nostre, cristianitzant-lo, el mateix cor de la Terra” (p. 172)

Així doncs, la vida de cada dia, amb els seus daltabaixos, alegries i patiments, pot assolir un valor diví sense deixar de ser humana. El gran ideal espiritual del pare Teilhard es troba aquí probablement, en l’espiritualització de l’acció: cal santificar l’activitat i la renúncia, cal saber dominar el desenvolupament i la passivitat humanes. Qualsevol acció humana, si és honesta, pot esdevenir una pregària que col.labora amb l’acció creadora de Déu. Déu es fa proper i accessible en cadascuna de les accions, de les tasques i activitats que l’home duu a terme.

“Déu és la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament. Només portant fins al seu darrer fi natural el tret, el cop, el punt en el qual estic enfeinat, copsaré el Fi últim vers el qual tendeix el meu voler profund” (p. 44).

El cristià no ha de defugir de cap manera el seu compromís amb el món. En qualsevol dels àmbits -el pensament, l’art, la política, el comerç, la indústria, la investigació, etc.-, la contribució de cada creient en Crist és absolutament indispensable per a la realització del Regne de Déu, que és aquell que es va fent sota l’influx d’aquella Energia que és capaç de transformar- ho tot amb vista a la plenitud de l’Univers.

Activitat: Comentari de textos de “El medi diví”

Dóna la teva opinió sobre els textos anteriors. Què diuen sobre la importància de l’acció i de les activitats humanes? Et sembla que els cristians (l’Església) han d’actuar i comprometre’s en tots els àmbits de la vida humana?